De camí cap a casa

Ni tinc gos ni porto flauta...

2011-06-17T19:01:00.011+02:00

... i sóc un indignat.

I no tiro pedres contra les furgonetes. I no pinto les jaquetes de ningú. I no escupo cap persona. I no sóc antidemocràtic. I no tinc ganes ferotges de batalla campal. I no utilitzo nous mètodes de violència urbana.

No sóc així, de debó. En essència, no sóc així. Creieu-me, no us estic mentint.

Sóc un indignat amb el sistema polític, econòmic i financer d'aquest país (i de gran part del món):

M'indigna que la classe política interpreti la democràcia d'una manera tan poc social, i la representativitat d'una manera tan poc racional.

M'indigna que l'economia estigui tan malmesa i tan mal gestionada.

M'indigna que les finances no tinguin en compte el diner com a mitjà sinó com a objectiu.

I m'indigna, sobre tot, la relació corrupta i mesquina que s'estableix entre aquests tres eixos de la nostra societat, provocant que aquest triangle no es posi al servei dels problemes de la societat, ni que cerqui solucions amb el màxim benefici i les mínimes pèrdues per a la comunitat local o global.

Aquests són els motius que m'han fet sortir a les places dels pobles i intentar buscar solucions a això.

Sortir a parlar, proposar i debatre.

Sortir a escoltar, entendre i aprendre.

Sortir a buscar noves formes i nous camins

Sortir, també, a denunciar i ser veu de la justícia.

Sortir a lluitar per un món millor.

Doneu-me temps per saber què, qui, quan, com i cap on he d'anar allargant les meves passes. Per aprendre a caminar necessito una mica de temps, un xic de pràctica i un punt d'acompanyament.

I si, en algun moment, no m'enteneu, pregunteu-me i intentaré donar-vos una explicació...

I si m'equivoco, ensenyeu-me el bon camí i perdoneu-me per l'error...

I si em volen enfonsar, pregunta't qui ho vol fer i per què...

I si s'ajunta amb mi algú que em vol utilitzar, defenseu-me i ajudeu-me a separar-me'l...

I si em volen pegar, penseu quantes vegades ho permetrieu amb el vostre fill...

I si us demano un cop de mà, penseu que ho faig perquè penso en el bé de tot@s...

I si voleu respostes ràpides, recordeu que estic creixent i que això requereix temps...

...i, si teniu ganes de parlar, veniu que us faré un lloc a taula per debatre junts.

Una mica de política per entendre l'#acampada

2011-05-30T22:15:00.009+02:00

Molta gent està cansada.

El 49% dels catalans no ha anat a votar o ha votat en blanc en les darreres eleccions municipals. Dada objectiva. Una bona evidència. A 5 de cada 10 catalans l'importa ben poc el sistema polític actual. Dins del sistema polític en diriem "el 50%". Fora del sistema polític en diem "quatre gats". I l'única lectura que n'he sentit d'això ha estat que "a aquesta gent no l'importa la política". MENTIDA.

Tot esdevé política. Tot és política. Tot, en tant que aquest tot forma part d’una comunitat.

Les persones naixem. I un cop nascuts, les persones ens socialitzem. Aristòtil ho afirmava: “som éssers socials per naturalesa”. Tendim a relacionar-nos els uns amb els altres. Per viure, necessitem dels altres. La persona neix i es socialitza. Neix i es posa al servei de la mateixa persona..

La política no n’és una excepció (o no hauria de ser-ho). La política neix de la pròpia relació entre les persones, de la societat. I la societat necessita de la política per ser-ho. Sabedors d’aquesta dependència mútua d’ambdós termes, la política es considera com l’activitat mitjançant la qual es prenen les decisions en aquesta comunitat i esdevé, per tant, “una tasca que afecta tots els membres de la col·lectivitat”. Per aquests dos motius i per la naturalesa de la persona, la pràctica política comporta, implícitament, una vocació de servei. Una vocació que es posa al servei dels problemes de la comunitat, que cerca respostes i solucions que provoquin el màxim benefici i les mínimes pèrdues de la comunitat. La política cal entendre-la com una capacitat de servei.

Actualment, avui i aquí, en la nostra realitat, aquesta concepció de política és desplaçada pel concepte que es deriva de la construcció de l’estat modern. La concepció moderna. Un concepte que relaciona política i poder i, no només això, un concepte que es fonamenta en la superioritat del poder polític per sobre de qualsevol altre tipus de poder. Una concepció que té com a centre les relacions que s’estableixen entre la persona i aquest poder polític superior (estat).

És evident, que aquestes noves connotacions de la concepció moderna poden provocar una clara estratificació entre el que s’acabarà anomenant classe política, que no deixa de ser una minoria d’aquesta societat, i la resta de la comunitat en qüestió. Per a Gaetano Mosca aquest fet és indiscutible i, a més, considera que l’organització creada entorn a aquest binomi política-poder és irresistible i esdevé una èlit minoritària d’accés nul per a qualsevol component de la minoria.

Una altra de les conseqüències clares d’aquesta relació política-poder s’observa en la dicotomia públic/privat que es crea en la societat. Aquest fet no és un resultat purament social. No és una conseqüència de la relació entre persones. La diferència entre públic i privat es crea a partir d’aquesta nova concepció de política. I a aquests fets cal sumar-li la manera d’entendre la vida en comunitat. La vida entre les persones, pot ésser concebuda com una rivalitat constant o com una cooperació permanent. La rivalitat implica separació. La cooperació, unió. I aquest fet té una relació directa amb les vessants del poder. Com pot aconseguir-se un Estatut per a Catalunya que sigui representatiu per a la comunitat catalana? Amb actituds asimètriques entre els diferents partits polítics o amb actituds col·lectives que intenten preservar l’objectiu de la comunitat?

En un estat de benestar com és el nostre, el poder polític assumeix –i hauria de ser conscient- que, en gran part, la sort que puguin córrer els ciutadans es deu a la seva tasca i responsabilitat i l’acció política està totalment relacionada amb la política institucional i amb l’acció de l’estat. Són dos fets fonamentals perquè la persona concebi la política com un acte que no li pertoca. I no és així. Aquesta és una part de la política. És una part d’aquella activitat, com dèiem abans, mitjançant la qual es prenen les decisions en una comunitat. És la part política de les democràcies liberals contemporànies. És la part “asimètrica” d’una política conjuntada amb un poder que dóna superioritat i persegueix interessos concrets. Però no és la totalitat de la política.

La resta de la política és aquella política clàssica. Aquella política on no hi ha una superioritat de poder polític i on no hi espai concret per fer política, on no hi ha actors concrets de fer política i on no hi ha només unes formes marcades de fer política. La part política de totes i cadascuna de les persones que formen comunitat. Posicionar-se en un aspecte que requereix prendre una decisió a nivell comunitari és política, sigui qui sigui i sigui on sigui. Fer-ho sentir és política, sigui qui sigui i sigui on sigui. Dur-ho a terme és política, sigui qui sigui i sigui on sigui. Els actes, els espais i els actors polítics no són una exclusivitat de la política institucional. Són de la vida social i, gràcies a això, una part de la política és aquesta.

Votar és política, també ho és sortir al carrer el 15 de febrer de 2003 amb les mans pintades de blanc. El Parlament és espai polític, els fòrums creats per les associacions per a la defensa dels drets de les persones immigrants, també. El Partit Socialista de Catalunya és una actor polític, també ho és l’Associació de Veïns del Carmel. La política actual, d’avui i d’aquí, ha de ser entesa en la seva totalitat... Només a partir d'aquí podem començar el camí per entendre el significat de fons de les nostres acampades a les places dels nostres pobles. L’actitud com a política, com a procediment, com diria Castoriadis, per trobar solució a algun objectiu comú, de la comunitat.

A partir d'aquí, posem-nos a parlar d'#acampada. Però només a partir d'aquí, d'acord?

Desconnecta per connectar

2011-05-17T14:00:00.001+02:00

Tot el què es diu sense dir res en 1' 35"...

Gràcies Porti per fer-nos arribar el link!

Nèixer de nou

2011-05-10T19:12:00.000+02:00

Fa dies que no escrivim.

El somni sembla mooolt llunyà. Ens ha frenat la realitat.

Tot i així, de lluny estant, continuem amb la mirada posada en l'horitzó. I, en el ritme de cada dia, trobem indicis, ganes, llums, que no ens deixen oblidar-nos-en. Malgrat totes les decepcions, les pèrdues i els indesitjables, hi som. Que ningú es pensi que ens hem deixat vèncer. Altres petits (i no tan petits!) projectes ens continuen ajudant en la connexió amb la nostra essència vital. Renaixem constantment.

I, en el dia a dia, continuem actuant en sintonia amb la nostra manera d'entendre la vida.

Ara són els nostres diners els que comencen a connectar també amb la nostra essència... i si voleu que els vostres també ho facin, no deixeu de veure aquest vídeo!

De debó qué el vídeo té una part que et sorprendrà!

Sí, dura 24 minuts... i què? Pren-te una mica de temps X a tu, cony! ;)

Gràcies Xavi B. per fer-me arribar l'enllaç!

Forever young

2011-03-06T21:19:00.000+01:00

Continuem fent camí. Continuen els somnis. I continuem fent passes per aconseguir-los.

Hem hagut de fer passes enrere per tornar-ne a fer de noves. Quan les vibracions són dolentes és millor obviar-les. I la gent que ens envoltava no transmetia confiança, sinceritat ni vida plena. Fóra, doncs. Les noves petjades tornen a començar a caminar envoltades d'un canvi d'aires, si més no d'entrada, en clau positiva.

Els somnis. Els horitzons que ens orienten, com diu la presentació del blog. Desitjos en estat pur. Ganes de consecució. Afany de superació.Divendres vam emocionar-nos amb Herois i avui ho hem fet veient alguns amics a la Marató de BCN. A més, aquesta tarda, sentint el Pau i l'Albert comentar la seva pròpia pel·lícula em retorna la força dels somnis de la llibertat dels estius a Calella. La no-mort d'una infantesa entesa com el desig de proposar-se allò impossible. La crida a no deixar-se emportar per les falses armadures de la maduresa. Les remullades d'il·lusió al peu de l'arbre del desig. La força del conjunt d'uns dies d'estiu per sobre de l'individualisme del dia a dia de l'any. La porta oberta de la cabana a l'entrada de tots aquells que volen recuperar l'estil d'entendre la vida amb una manera il·lusionant i somiadora... El way of life dels 42'195 km de la vida.

Gràcies Pau i Albert, per un altre exemple (un més!) de transmissió d'essència de vida des de la vostra vessant professional.

Gràcies Eduard, Adju, Marc, els més de 12.000 corredors més, aquells que heu acompanyat alguns quilòmetres el trajecte dels vostres i aquells que heu estat en algun punt del camí per recolzar amb els crits, les mans o la presència el pas de la gent. Emocionant. Molt emocionant. Com l'essència de la vida mateixa, aquella dels estius...

L'alè de les polseres

2011-02-10T17:17:00.000+01:00

Abans del viatge, hi va haver una aturada en el somni.
Canvi de rumb absolut. Punt i final. Ens proposem tornar a començar a picar a partir del febrer. Volem descansar i gaudir de tot el què se'ns presenti. No volem que el somni esdevingui desil·lusió i per això, respirem.

I enmig d'aquest alè trobem POLSERES VERMELLES. Marededéu, quin regal!
Una sèrie que permet connectar amb l'essència de les persones. Transformadora. I tant. Amb força. Amb caràcter. Una sèrie intensament viva. Un referent. Res de ciència-ficció. Ni d'aventures, Ni d'acció.
La manera d'encarar la realitat que necessita la nostra societat, les nostres persones. Grans crítiques i molt, molt bones vibracions.
Gràcies Pau i Albert!

El viatge d'un somni

2011-01-05T01:36:00.000+01:00

Hem tornat del somni. Tornem a ser a casa.
El termometre ja no marca -31ºC, el sol ja no s'amaga a quarts de quatre de la tarda, el carrer no és plena muntanya i les voreres no són camins de neu. Ja no cal endollar el cotxe durant la nit i la fusta ja no envolta les nostres parets.
La nit a l'igloo, els huskies dels trineus, l'aurora boreal, el bany enmig del mar als peus del trencagels, la cascada gelada, la cabana de foc, les snowmobiles, Pyha i Napapiri ja són unes més, en la llista de les nostres experiències de vida. Un record inesborrable. Un somni fet realitat... Jo també he creuat el cercle polar àrtic, i amb 12 grans persones més! Quin gran record...
Us desitgem que, tard o d'hora, pugueu anar-hi a treure el cap perquè és una experiencia que, de ben segur, us mereixeu. Bon any a tots!

Temps de canvis

2010-11-29T13:51:00.000+01:00

En aquesta setmana de canvis polítics, sembla ser que la realitat del projecte pot agafar l'aire de canvi que necessitava. Costa fer camí sense trobar-se impediment. Costa, i molt. Cada petita passa és molt més suada del que ens podíem imaginar. Ara entenem perquè la gent es queda a mig camí dels somnis. Poden agafar forma de malsons...

En aquest cap de setmana de canvis ens ha arribat una empenta necessària. "S'obren noves portes. Gràcies!", escriu la Meri al facebook. Aquella importància dels referents que ja han fet camí abans. I sembla ser, que acompanyat d'això, podrem acabar d'aplanar el camí del terreny amb una altra empenta per mediar les postures. En el nostre temps d'espera personal, també hi ha qui ajuda a aplanar el camí de l'arribada.

Amb tot, després de treure'ns la pressa de sobre, aprenem a relativitzar. Un projecte d'aquestes dimensions cal païr-lo. Amb seny. Amb paciència. Amb pic i pala. I sense por. Res es perd. Si no és aquí, serà allà. Si tu no vols, voldrà un altre. Si amb aquest em sento millor, no serà amb aquell... Canvis. Canvi de perspectiva. Canvi de ritme. Canvi de mentalitat...per seguir avançant.

(fotografia extreta de: http://fulkersontestblog.com/)

Tensió, aturada i força

2010-11-26T19:36:00.000+01:00

Una vegada més, torno del racó de la calma.

Aquelles aturades de les que parlava al més d'abril. Aquelles que, si són necessàries en èpoques de rutina, descobreixo que encara ho són més en temps de possibles canvis.
L'Oscar ens ha permés, d'una manera brutal, tornar a connectar amb l'essència de la nostra vocació. I això m'ha permés, també, tornar a conectar personalment amb l'essència del nostre projecte compartit. Objectius clars, no presses, aposta radical,

Gaudir del(s) projecte(s). Ni res ni ningú pot permetre's el luxe d'evitar-nos això, si l'anàlisi de la realitat és clar i coherent. Ni res ni ningú pot permetre's el luxe d'evitar-nos això, després d'uns dies de molta, molta tensió i alguna llàgrima. Ni res ni ningú pot permetre's el luxe d'evitar-nos això, perquè tenim claríssim el nord, coneixem l'equipatge que portem, i sabem la força que cal per arribar-hi.

Abans de marxar, visita desitjada. L'abraçada a tres entre en Xavi, en Porti i jo mateix ,davant del mateix Maine, m'ha recordat, que en els moments més difícils del camí, la importància d'aquells referents que han fet les mateixes pases desprèn una força brutal. "Que cabró, tiu! Podies haver avisat";)

Fes que no s'ensorrin!

2010-11-16T19:26:00.000+01:00

Enllà, més lluny de les estrelles, a l'altra cara del mirall,
on tot és més senzill d'entendre, la porta espera oberta.
Un pas i ja el teu cor desperta, un salt i ja no tornaràs,
Comptant la màgia és la primera, seguint...
els teus somnis t'estan esperant.
Vés, no dubtis més, abraça'ls.

No el veus? a poc a poc s'acosta.
No ho sents? El tens al teu costat.
L'amor té totes les respostes.
És el teu somni, t'estava esperant.
Vés no dubtis més... s'escapa.
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant.
Fes que siguin certs, abraça'ls!

El vent escampa les fulles, el temps arriba i se'n va,
mai no em demanis la lluna, ningú la pot agafar.
La vida cau i la pluja, el sol ens pot eixugar,
sempre canvia la lluna, pren el que et vulgui donar.
Pren els teus somnis, t'estan esperant.
Vés no dubtis més... s'escapen...
fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar,
fes que siguin teus, abraça'ls!
Lluita pels teus somnis, t'estan esperant,
fes que siguin certs, abraça'ls!
fes que no s'ensorrin, t'estan esperant,
Fes que siguin certs, abraça'ls!

Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant,
Endins el sentiment és tendre, volem seguir somniant...

La candela de la sort

2010-11-11T21:16:00.000+01:00

Avui és dia 11. Una petita flama ha estat cremant a casa nostra durant la tarda-vespre amb una intenció en forma de desig conjunt. Que ens acompanyi, doncs, en aquests dies de tensió, espera, nerviosisme i desgast de forces...

Emoció continguda

2010-11-06T21:14:00.000+01:00

El comodí

2010-10-29T21:59:00.000+02:00

Trucada rebuda i ha sortit el comodí!
Continuem la partida... i les cartes són millors...

La mà de cartes

2010-10-27T09:08:00.000+02:00

Hem estat força dies sense escriure. Un clar reflex del ritme d'aquest inici de curs en els dos. Nous cursos, noves metodologies, noves tutories. Noves realitats... La preparació de l'especialíssim viatge de cap d'any. Noves il·lusions... Dinars i sopars recordant les vacances. Llunyans records...

I amb tot això, ha arribat el paper. Encara que semblés irreal, tenim el desitjat paper, i hem anat avançant entre trobades per determinar un projecte fet a la nostra mida, entre trucades i xerrades per mantenir les paraules, entre excels i números per valorar les possibilitats i entre pressions d'una i altra banda per no deixar-nos perdre.

La partida fa mesos que va començar i ara sembla entrar un moment decisiu. La Meri escriu al facebook:"Una nova mà de cartes. Caldrà jugar-les bé". Tenir-ho "tot" contemplat per si arriba el moment. Desprendre'ns d'aquelles cartes que ens bloquejen per aconseguir el poker clau. Ser conscients que conservar no ajuda a la nova realització. I arriscar, sí...

Visualitzar el somni ajuda a aconseguir-lo. Projectar-lo en la nostra ment el fa més real. Ens ho creiem, tot i que, a vegades ens sembla poc probable. Però ens ho creiem. I tant que ens ho creiem! Toca visualitzar-lo, i amb força. Esperem la trucada...

L'agost

2010-09-03T18:44:00.000+02:00

Restem a l'espera.
Durant aquests dos últims mesos, hem fet tot el què era a les nostre mans per aconseguir plantar la primera pedra i sembla que només resta esperar un certificat. Trucades i més trucades per saber les evolucions. Il·lusions truncades i il·lusions recuperades. Sembla ser que aviat, podrem començar a parlar de realitat. Il·lusió! Primer línees tirades sobre paper i primeres projeccions reals... No ens avancem, però. De peus a terra. Pas a pas. El paper... primer, el paper...

Enmig de l'espera del somni, però, un malson.
Serà difícil oblidar el moment de la trucada. Serà difícil oblidar el dia. Serà impossible oblidar-te com a persona. A hores d'ara encara se'm posa la pell de gallina i se'm trenca la veu quan parlo de tu en algun moment. M'emociona pensar en els moments compartits. M'emociona recordar l'acompanyament dels dimecres a la tarda quan venia al casal (que en fa de temps d'això!). M'emociona recuperar les xerrades profundes sobre el futur de la pastoral a les escoles (a Avellanes passejant, a Sevilla creuant el pont, a...). M'emociona recordar la "Cacique's room" del camp de treball i les animacions dels vespres de Campaments (quin feeling més especial!). M'emociona la teva força per construir un món on les relacions personals esdevinguessin un punt de trobada amb Déu. M'has tocat. Ens has tocat el cor. Per això ens emociona recordar la teva homilia en el nostre casament (un dels millors moments de la nostra vida!). Persones com tu són les que ens han demostrat amb l'exemple i sense cap mena de por que veritablement formem part d'una mateixa família. T'hem plorat com un germà. Ni institucions, ni estructures. Persones coherents amb noms i cognoms. Vida plena en forma humana. Essència en estat pur. El Déu encarnat de totes totes.

El facebook s'ha omplert de frases i fotos teves. Alguns escrivim en els nostres blogs sobre tu. Símptomes evidents que la trucada era real. "La has hecho buena". Que la cel·lebració a Avellanes, a meitat d'agost, no era una pasqua jove. O potser sí. Elogis de vida barrejats amb comentaris d'incredulitat. Un agost amb regust a divendres sant.

La teva mort m'ha fet plorar la teva pèrdua. No t'enganyo. Encara tinc aquella part d'egoïsme irracional. Però cada dia lluito una mica més per transformar la tristesa de la intimitat en la rialla còmica, el discurs transgressor i l'espiritualitat mundana que tan apreciava de tu. Projectar-te en l'eternitat. Fer el salt a dissabte. Però em costa. I molt. A mig camí d'Emaús, suposo.

Ens queda tan per riure plegats encara... Espera'ns amb els braços ben oberts que tots dos ens morim de ganes de tornar a seure a taula amb tu. Mentrestant, continua fent festa grossa per allà on passis... i de tant en tan, enrecorda't de brindar junts! Salut, Gran Maine!

El desgast de la constància

2010-06-10T21:00:00.000+02:00

Aquest mes ens ha desgastat.

M'adono que el món de les negociacions m'obliga a donar massa de mi. Em desgasta.

Estar pendent de tot durant les 24 hores. Parlar més de dues hores per aconseguir rebaixes del terreny. Trucades telefòniques de més de vint minuts amb la tensió de no saber si jugues la carta bona. Converses a tres bandes per tenir-ho tot controlat. Dubtes sobre el fet que ningú s'intenti aprofitar de nosaltres. Joc d'emocions per situar-nos entre l'espasa i la paret. Novetats que canvien la realitat. Voltes, voltes i més voltes a tot plegat...
Entenc perfectament que les persones no arribin a realitzar els seus somnis... perquè el camí per arribar-hi pot desgastar, cremar, desil·lusionar i, fins i tot, pot tenir moments de desitjar no haver començat el camí.

Ens hem trobat cara a cara amb els pitjors enemics del camí, el cansament, el desànim i la comoditat. Però en el silenci de la serenitat sé que no podran amb mi. Desgastat, però mai rendit.

Sembla que estem més a prop que mai. Desgastats, però més a prop que mai... Desitjem tan que aquest desgast arribi a bon port aviat....

(fotografia extreta de: http://limaginari.blogspot.com)

Picar pedra

2010-05-21T10:50:00.000+02:00

I mentre piquem pedra amb constància, podria arribar a semblar que no hi haurà manera d'aconseguir res... Aquella primera pedra de principi de mes continua essent la primera, però hi ha moments en que sembla que sigui la única...

I sense perdre l'esperança, cada matí tornem a agafar el pic per continuar picant. Perquè n'estic, de convençut, que de tan de picar, al final, l'haurem construït amb les petites passes de cada acte...

"Ni busquis a l'horitzó
els camins ja fets.
No hi són!

El camí, el teu camí,
el trobaràs
sense sabaer-ho
tot caminant

No busquis la seguretat de l'arbre
amb les arrels inamovibles
sota terra.

La teva seguretat
és justament el caminar".

Joaquim Gimerà

Una possible primera pedra

2010-05-06T12:27:00.000+02:00

I si resulta que abans d'ahir vam posar la primera pedra del somni...?
I si resulta que després de lluitar sembla que pot ser possible...?
I si resulta que estavem en lloc oportú en el moment oportú...?
I si resulta que el nus a la panxa vol dir que tot va molt bé...?

I si resulta que cal arriscar-se per aconseguir allò que un vol...?

(foto extreta de: http://www.pedradaarca.com)

Solstici

2010-04-30T09:52:00.000+02:00

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb túrpids, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de la llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

(foto extreta de www.beltranenergia.com)

Algú sap com se li sumen hores al dia?

2010-04-15T19:02:00.000+02:00

Divendres vaig tancar un curs de formació que m'ha portat durant 3 setmanes de l'any a diversos punts de la geografia espanyola i catalana: Valladolid, Castilleja de la Cuesta i Les Avellanes. Sense cap mena de dubte, un dels millors regals professionals des de feia temps.

Personalment, interpreto el fet de l'aturada com a necessària i vital perquè permet donar sentit. I això, ho dic alt i clar, ÉS BÀSIC, en tots els aspectes de la vida!!! Si el ritme diari no ens permet dedicar temps a certes coses descaradament importants ja sigui a nivell personal, professional, afectiu o espiritual, cal rellegir aquest ritme. L'aturada frena el ritme, desembrossa l'entorn, situa tot al lloc que li correspon i, sobretot, permet la reconnexió amb l'essència.

No obstant, si l'aturada és buida serveix de poc. Calen nous interrogants que ens permetin noves interpretacions per a poder seguir endavant. L'aturada plena dona importància a allò que veritablement en té i fa caure allò que no és res, però que semblava massa. L'aturada amb contingut permet preveure horitzons nous i interpretar camins. Aturar-se a analitzar no és perdre temps, ni malgastar-lo. És dotar de qualitat el dia a dia. És fer-lo company de camí en les futures pases de la nostra vida.

Algú l'altre dia escrivia en el seu estat del facebook: Algú sap com se li sumen hores al dia? La resposta que proposo potser ajuda a l'aturada : Restant coses que no donen vida...

La força del pensament

2010-04-12T01:33:00.000+02:00

Tantes vegades hem pensat en la força dels pensaments que hi creiem fermament...

Agafem un minúscul gra de sorra del terra i sostinguem-lo en alt per poder-lo veure. Com se sap, aquest petit gra de sorra té massa. Una massa molt petita, però massa al cap i a la fi. I degut a aquesta massa, aquest gra de sorra exerceix gravetat. De nou, mínima, però aquí està.
Si agafem trilions de grans de sorra i deixem que s’atreguin entre si fins a formar, diguem ... la Lluna, la seva gravetat combinada serà suficient per moure oceans i arrossegar d'aquí cap allà les marees del nostre planeta.

Fem, doncs, una hipòtesi. I si diguéssim que un pensament, qualsevol petita idea que es formi en la ment humana, en realitat té massa? I si diguéssim que els pensaments són coses, entitats mesurables, amb massa quantificable? Quines serien les implicacions?

Si un pensament tingués massa, llavors exerciria gravetat i podria atreure coses cap a ell. I què passaria si molta gent focalitzes en la seva ment un mateix pensament? Totes les manifestacions d'aquest mateix pensament començarien a fondre's en una sola, i la massa acumulativa d'aquest pensament començaria a créixer. I, amb això, augmentaria així mateix la seva gravetat.

Això voldria dir que si suficients persones comencessin a pensar el mateix, la força gravitacional d'aquest pensament es tornaria tangible? I exerciria una força que podria tenir un efecte quantificable en el nostre món físic?

(foto extreta de http://ocelldevidre.blogspot.com)

La revolta del silenci

2010-04-04T22:16:00.000+02:00

Tornem a casa.
Cada cop assaborim més el retorn a l'essència, el silenci que parla, el contacte directe amb la natura que ens fa més persones, el ritme natural... I aquesta setmana santa, en el cor de l'Euskadi més profunda, n'hem tornat a gaudir...
"El temps i el silenci han esdevingut un dels gran reptes de la nostra societat. La pressa ha dominat el temps i ha pres com a ostatge el silenci. La vida s'ha convertit en un giravoltar de cavallets de fira. Cada cop més de pressa. El qui no s'agafa fort és llançat al voral, als marges, esdevé un marginat, per opció o per injudtícia, tant se val. TOTS ELS AVENÇOS QUE HAVIEN DE FER-NOS LA VIDA MÉS FÀCIL ENS L'APRESSEN. Tot s'ha de fer, ja!
L'estrés s'ha convertit en un familiar llunyà que sempre viu a casa. La inmediatesa s'ha anat ensenyorint de mica en mica del nostre fer quotidià i hi hem quedat atrapats sense adonar-nos-en. Milers de notícies entren a casa nostra. Ens ho empassem tot i això ens fa més vulerables i més fàcilment influenciables Ens hem converit en uns consumistes agraïts que creiem tenir-ho tot i ENS ALLUNYEM CADA COP MÉS DEL NOSTRE PROPI ÉSSER, de la consciència del nostre ésser essencial. Ho tenim tot i ens falta la vida. Estem plens de pors. Por de morir, por de perdre allò que posseïm, por del futur i, el que és pitjor, d'ença d'un temps, por de l'altre.

La pressa és la gran enemiga del silenci. El silenci no té pressa, ni té temps. El silenci ens harmonitza, ens aquieta...

Què passaria si, en senyal de protesta, en comptes d'apagar els llums o fer una cassolada se'ns convidés a fer silenci? No un minut, ni dos, sinó tot un dia! Els trens sense música, les estacions sense teles, els carrers sense obres i sense cotxes, els bars sense paraules...

Potser descobririem que encara queden ocells, recordariem el xiulet del vent i seriem capaços de comunciar-nos amb el gest, amb la mirada, amb el tacte i l'abraçada.
Però el silenci no és només absència de brogit. El silenci interior és aquell que ens porta al bressol del nostre ésser inicial, del nostre jo profund. En la recerca d'aquest silenci coincideixen totes les tradicions religioses. Moltes persones desitjen el silenci. Mostra d'això és la gran quantitat d'ofertes de tècniques diverses per aconseguir aquietar els pensaments que salten d'arbre en arbre pel bosc de la nostra ment. Però el camí no és fàcil. El nostre cos és adicte a l'adrenalina que descarreguen la pressa i l'estrès. Sense aquestes descàrregues tenim la sensació que ja no som res i ens sentim penjats de cara al buit. PERQUÉ SER, SOCIALMENT, NO COMPTA PER A RES. Davant dels altres només compta el que posseeixes i el que fas. Si decideixes aquitetar la teva vida ets catapultat des dels cavallets de fira fins al marges. Només aleshores t'adones de la pressa amb què giravoltaves. En aquell moment màgic, ets conscient que aquell que creies ser és només un foc d'encenalls. Tan sols et queda la tria entre l'esclavitud o la llibertat, l'autopista del petage o el caminar per on no hi ha camins.

El silenci està fet de molta vida al marge".

(Text extret de "La revolta del silenci" de Laia Ahumada. "Revista Dialogal", estiu de 2007). Llegit en el claustre de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes en la tarda del Dissabte Sant de 2010.
(Fotografies d'aquest dies a Euskadi)

El nostre univers

2010-03-24T15:45:00.000+01:00

Aquesta és una reconstrucció informàtica creada pel Museu Americà d'Història Natural que mostra un "viatge" des de la superfície de la Terra fins als límits de l'univers conegut, amb les trajectòries dels satèl·lits que orbiten la Terra, la posició de totes les estrelles, galàxies i quàsars llunyans, basat exactament en les dades que tenim sobre cadascun d'aquests objectes.

I no direu que veient que aquest espectacular vídeo, allò que semblen uns grans problemes en la nostra vida agafen una nova dimensió?

El meu gran despertar

2010-03-24T08:22:00.000+01:00

"La part més trista de la vida no es troba en l'acte de morir, sinó en fracassar a l'hora de viure realment quan estem vius.

Som molts els que només gaudim d'una part de les nostres vides i mai permetem que la plenitud de la nostra humanitat vegi la llum del dia. He après que allò que, de veritat, compta en la vida, a la fí, no és ni quantes joguines hem col·lecionat o quants diners hem acumulat, sinó quants dels nostres talents hem descobert i utilitzat per afegir valor en aquest món.

El que més importa son les vides que hem canviat i el llegat que hem deixat. Tolstoi ho va expresar molt bé quan ho va escriure: Només vivim per nosaltres mateixos quan vivim pels altres.
Em va portar 40 anys descobrir aquest savi i senzill punt..."

Del primer paràgraf del capítol 1, del llibre Sabiduria cotidiana del monje que vendió su ferrari.

(Foto extreta de http://www.galeriade.com)

Projecte de vida

2010-03-21T20:09:00.003+01:00

I com veiem la nostra vida en un futur?

La projecció de la pròpia vida cap al futur ens va ajudar a interpretar quines eren les primeres passes que haviem de fer. Paper i bolígraf en mà projectem la nostra vida en parella cap al futur. Cap on volem caminar? On volem arribar? Quin rumb volem que agafi el nostre vaixell? Què ens pot aportar un nou rumb? En quin punt del mapa ens veiem d'aquí un cert temps? COM ENS VEIEM D'AQUÍ 5 ANYS? I D'AQUÍ 15?

Els plantejaments a curt, mitjà i llarg termini de la nostra vida ens ajuden a fer veure allò llunyà que les persones molt sovint veiem un cop ja ha passat.

I els projectes de vida hi ajuden, però la manca de dedicació d'un espai i d'un temps per a pensar-hi ens pot portar a SOBREVIURE enlloc de VIURE PLENAMENT.
La immediatesa del dia a dia, la por a encarar veritats amagades, el ritme frenètic, les variables desconegudes que no podrem controlar mai de les nostres vides, entre d'altres, són l'excusa perfecte per a no voler-se projectar. Un Carpe Diem mal entés. Si d'aquí un temps ens agradaria allò, potser cal començar-ho a crear ara...

La lectura de la vida, per nosaltres, és clara: VIURE INTENSAMENT UN PRESENT QUE ENS AJUDI A CONSTRUIR EL FUTUR QUE VOLEM.

(Foto extreta de http://dragonesyhadas.blogspot.com)

Els inicis (V) o la presentació en societat

2010-03-12T10:07:00.000+01:00

Fins ara aquest bloc havia estat només nostre, però a partir d'avui també el volem compartir amb vosaltres perquè pensem que compartint els somnis encara els projectem amb més intensitat perquè esdevinguin realitat.

Que aquest bloc pugui ser un espai que us permeti parar dos minuts el ritme de les vostres vides per donar sentit i significat a tot allò que feu.
Un moment d'ATURADA.
Un moment per AGAFAR CONSCIÈNCIA.
Un moment d'APROPAMENT A L'ESSÈNCIA de cadascú.
Un moment de VIDA.
Un moment per REMOURE.
Un moment per RETORNAR A L'ORIGEN de tot plegat.
Un moment per TROBAR-TE AMB TU MATEIX.

Per nosaltres dos, volem que sigui això. I fins ara ho ha estat.
A partir d'avui, a més, també el volem compartir amb vosaltres.
Aquí el teniu... FEU-LO BEN VOSTRE!

Els inicis (IV) o les opcions del camí

2009-11-11T15:44:00.001+01:00

Cada acte, cada opció, és responsabilitat de la pròpia persona.

I viure d'aquella manera era una opció nostra. Viure en aquell lloc, amb aquelles responsabilitats, amb aquell ritme, amb aquell temps... era opció plenament nostra. Les petjades per arribar en aquell punt del camí les havien marcat els nostres peus. Els nostres propis peus.
Moltes de les petites petjades que un realitza en la seva vida es fan gairebé sense pensar i, pràcticament, un les reconeix com opcions personals quan ja les ha assumit sense haver-hi dedicat el temps necessari per valorar-les. Però, tot i així, les opcions són d'un mateix. I adonar-se d'això era el primer pas per prendre'n de noves.
Igualment, algunes de les grans petjades que un realitza en la seva vida es fan pensant en objectius que ens han vingut donats. Objectius que no hem marcat nosaltres en funció de les nostres vides, dels nostres desitjos i de les nostres inquietuds. I adonar-se d'això era el segon pas que podia permetre iniciar un nou camí amb unes noves opcions de vida... .

(Foto extreta de http://yadiramoguelalegria.wordpress.com/)

Els inicis (III) o el ritme diari

2009-11-09T15:54:00.000+01:00

La vida no s'atura.
I en David deixava enrera els seus anys de mestre de primària i encetava una nova etapa amb la Història de la Filosofia, el Batxillerat i altres càrrecs de responsabilitat a l'escola. Més hores per preparar noves classes, més estones per corregir més exàmens, més hores dedicades a les noves responsabilitats.
Mentrestant, la Meri compaginava la seva tasca professional, també en una altra l'escola, amb l'esforç i l'estudi necessaris per tirar endavant la nova carrera universitària que, entre d'altres coses, l'havia de permetre continuar en aquell lloc de treball.

El repartiment de tasques a casa, el recolzament de la família, els esforços compartits i l'organització del ritme diari varen marcar una època en la qual semblava que no hi havia temps per gairebé res més. El calendari veia passar els dies de la nsotra vida en parella d'una manera que semblava força idèntica. Amb temps per poc. O més ben dit, massa coses a fer en un temps concret.
No obstant, érem conscient que calia trobar moments per no caure en una monotonia perillosa. El cansament, en alguns moments, era traïdor, però cada vegada que aprofitavem per desvetllar el cap i el cor gaudíem de tot allò que no ens permetia l'intens ritme del dia a dia.

Era, en aquells espais, quan ens plantejaven si el desig havia quedat atrapat en les roques properes a la costa. Unes roques que en el fons, potser només amagaven la por a enfrontar-nos al mar obert i que donaven la seguretat que, si es girava mala mar, permetia quedar-nos ben arraserats...

(fotografia de Clifford Ross)

Els inicis (II)

2009-11-03T11:58:00.000+01:00

... i van anar passant els dies, les setmanes i els mesos.
Però en la ment dels dos hi continuava navegant aquell desig. Un somni que semblava ancorat durant alguna temporada, però que es feia a la mar i tornava a fer-se present quan menys ho esperaven.
Imatges o sensacions concretes en moments determinats eren el vent que aquell vaixell necessitava per desplegar les veles i navegar mar enllà...

I, aquell pensament que normalment quedava en la ment, de tan en tan, també es feia extern en forma de paraules. De preguntes a l'aire o d'expressions afirmatives que provocaven un somriure de complicitat entre els dos. O, no només això. També hi havia vegades que eren l'inici d'una conversa entre nosaltres que acostumava a acabar en aquella frase tan típica que ja havíem fet nostre: "-Un dia ho farem això. -Sí, sí! Un dia.". La constància evident que, tard o d'hora, VOLÍEM fer-ho, però que d'entrada era un plantejament tan enorme, difícil i complexe que no sabíem ni per on començar, ni què fer, ni com encarar-ho...

Malgrat tot, i sense nosaltres saber-ho, cada acte, paraula i conversa anaven marcant el nord d'aquell vaixell que, a simple vista, semblava que navegués sense cap rumb fixe...

(fotografia de Clifford Ross)

Els inicis

2009-10-29T12:28:00.000+01:00

- T'agradaria viure a la muntanya? -va preguntar en David en veu alta mentre feien els anuncis de la sèrie que estaven mirant.
- Ja ho saps que sí -va contestar la Meri mentre alçava el cap que tenia recolzat sobre ell.
Les dues mirades no es van creuar perquè ell tenia la vista fixada en la finestra del balcó del menjador.
- Però.. per què ho preguntes això ara?- va dir ella intrigada.
- Mira... hi estava pensant una altra vegada.. -va contestar en David com si es despertés d'un viatge imaginari.
No era la primera vegada que entre ells dos es parlava d'aquell tema, però en veure en David pensatiu, la Meri va tornar a insitir.
- Però en "QUÈ" estaves pensant?
- En el de sempre, Meri... viure envoltats de natura, d'arbres, d'aire fresc... No sé, que en sortir de casa tinguessim la sensació d'estar en contacte directe amb la natura. Que cada dia en obrir els ulls sentíssim allò que sentim quan caminem per la muntanya, quan estem al Pirineu de campaments, o de cap de setmana en una casa rural...
- Clar que seria genial! Ja ho saps! Però... A on? com? i la feina?- va processar ràpidament la Meri. Tot seguit va afegir:-Seria boníssim, la veritat, però ho veig tan lluny i tan gran...

(fotografia de Clifford Ross)