Una mica de política per entendre l'#acampada

Molta gent està cansada.

El 49% dels catalans no ha anat a votar o ha votat en blanc en les darreres eleccions municipals. Dada objectiva. Una bona evidència. A 5 de cada 10 catalans l'importa ben poc el sistema polític actual. Dins del sistema polític en diriem "el 50%". Fora del sistema polític en diem "quatre gats". I l'única lectura que n'he sentit d'això ha estat que "a aquesta gent no l'importa la política". MENTIDA.

Tot esdevé política. Tot és política. Tot, en tant que aquest tot forma part d’una comunitat.

Les persones naixem. I un cop nascuts, les persones ens socialitzem. Aristòtil ho afirmava: “som éssers socials per naturalesa”. Tendim a relacionar-nos els uns amb els altres. Per viure, necessitem dels altres. La persona neix i es socialitza. Neix i es posa al servei de la mateixa persona..

La política no n’és una excepció (o no hauria de ser-ho). La política neix de la pròpia relació entre les persones, de la societat. I la societat necessita de la política per ser-ho. Sabedors d’aquesta dependència mútua d’ambdós termes, la política es considera com l’activitat mitjançant la qual es prenen les decisions en aquesta comunitat i esdevé, per tant, “una tasca que afecta tots els membres de la col·lectivitat”. Per aquests dos motius i per la naturalesa de la persona, la pràctica política comporta, implícitament, una vocació de servei. Una vocació que es posa al servei dels problemes de la comunitat, que cerca respostes i solucions que provoquin el màxim benefici i les mínimes pèrdues de la comunitat. La política cal entendre-la com una capacitat de servei.

Actualment, avui i aquí, en la nostra realitat, aquesta concepció de política és desplaçada pel concepte que es deriva de la construcció de l’estat modern. La concepció moderna. Un concepte que relaciona política i poder i, no només això, un concepte que es fonamenta en la superioritat del poder polític per sobre de qualsevol altre tipus de poder. Una concepció que té com a centre les relacions que s’estableixen entre la persona i aquest poder polític superior (estat).

És evident, que aquestes noves connotacions de la concepció moderna poden provocar una clara estratificació entre el que s’acabarà anomenant classe política, que no deixa de ser una minoria d’aquesta societat, i la resta de la comunitat en qüestió. Per a Gaetano Mosca aquest fet és indiscutible i, a més, considera que l’organització creada entorn a aquest binomi política-poder és irresistible i esdevé una èlit minoritària d’accés nul per a qualsevol component de la minoria.

Una altra de les conseqüències clares d’aquesta relació política-poder s’observa en la dicotomia públic/privat que es crea en la societat. Aquest fet no és un resultat purament social. No és una conseqüència de la relació entre persones. La diferència entre públic i privat es crea a partir d’aquesta nova concepció de política. I a aquests fets cal sumar-li la manera d’entendre la vida en comunitat. La vida entre les persones, pot ésser concebuda com una rivalitat constant o com una cooperació permanent. La rivalitat implica separació. La cooperació, unió. I aquest fet té una relació directa amb les vessants del poder. Com pot aconseguir-se un Estatut per a Catalunya que sigui representatiu per a la comunitat catalana? Amb actituds asimètriques entre els diferents partits polítics o amb actituds col·lectives que intenten preservar l’objectiu de la comunitat?

En un estat de benestar com és el nostre, el poder polític assumeix –i hauria de ser conscient- que, en gran part, la sort que puguin córrer els ciutadans es deu a la seva tasca i responsabilitat i l’acció política està totalment relacionada amb la política institucional i amb l’acció de l’estat. Són dos fets fonamentals perquè la persona concebi la política com un acte que no li pertoca. I no és així. Aquesta és una part de la política. És una part d’aquella activitat, com dèiem abans, mitjançant la qual es prenen les decisions en una comunitat. És la part política de les democràcies liberals contemporànies. És la part “asimètrica” d’una política conjuntada amb un poder que dóna superioritat i persegueix interessos concrets. Però no és la totalitat de la política.

La resta de la política és aquella política clàssica. Aquella política on no hi ha una superioritat de poder polític i on no hi espai concret per fer política, on no hi ha actors concrets de fer política i on no hi ha només unes formes marcades de fer política. La part política de totes i cadascuna de les persones que formen comunitat. Posicionar-se en un aspecte que requereix prendre una decisió a nivell comunitari és política, sigui qui sigui i sigui on sigui. Fer-ho sentir és política, sigui qui sigui i sigui on sigui. Dur-ho a terme és política, sigui qui sigui i sigui on sigui. Els actes, els espais i els actors polítics no són una exclusivitat de la política institucional. Són de la vida social i, gràcies a això, una part de la política és aquesta.

Votar és política, també ho és sortir al carrer el 15 de febrer de 2003 amb les mans pintades de blanc. El Parlament és espai polític, els fòrums creats per les associacions per a la defensa dels drets de les persones immigrants, també. El Partit Socialista de Catalunya és una actor polític, també ho és l’Associació de Veïns del Carmel. La política actual, d’avui i d’aquí, ha de ser entesa en la seva totalitat... Només a partir d'aquí podem començar el camí per entendre el significat de fons de les nostres acampades a les places dels nostres pobles. L’actitud com a política, com a procediment, com diria Castoriadis, per trobar solució a algun objectiu comú, de la comunitat.

A partir d'aquí, posem-nos a parlar d'#acampada. Però només a partir d'aquí, d'acord?