Restem a l'espera.
Durant aquests dos últims mesos, hem fet tot el què era a les nostre mans per aconseguir plantar la primera pedra i sembla que només resta esperar un certificat. Trucades i més trucades per saber les evolucions. Il·lusions truncades i il·lusions recuperades. Sembla ser que aviat, podrem començar a parlar de realitat. Il·lusió! Primer línees tirades sobre paper i primeres projeccions reals... No ens avancem, però. De peus a terra. Pas a pas. El paper... primer, el paper...
Enmig de l'espera del somni, però, un malson.
Serà difícil oblidar el moment de la trucada. Serà difícil oblidar el dia. Serà impossible oblidar-te com a persona. A hores d'ara encara se'm posa la pell de gallina i se'm trenca la veu quan parlo de tu en algun moment. M'emociona pensar en els moments compartits. M'emociona recordar l'acompanyament dels dimecres a la tarda quan venia al casal (que en fa de temps d'això!). M'emociona recuperar les xerrades profundes sobre el futur de la pastoral a les escoles (a Avellanes passejant, a Sevilla creuant el pont, a...). M'emociona recordar la "Cacique's room" del camp de treball i les animacions dels vespres de Campaments (quin feeling més especial!). M'emociona la teva força per construir un món on les relacions personals esdevinguessin un punt de trobada amb Déu. M'has tocat. Ens has tocat el cor. Per això ens emociona recordar la teva homilia en el nostre casament (un dels millors moments de la nostra vida!). Persones com tu són les que ens han demostrat amb l'exemple i sense cap mena de por que veritablement formem part d'una mateixa família. T'hem plorat com un germà. Ni institucions, ni estructures. Persones coherents amb noms i cognoms. Vida plena en forma humana. Essència en estat pur. El Déu encarnat de totes totes.
El facebook s'ha omplert de frases i fotos teves. Alguns escrivim en els nostres blogs sobre tu. Símptomes evidents que la trucada era real. "La has hecho buena". Que la cel·lebració a Avellanes, a meitat d'agost, no era una pasqua jove. O potser sí. Elogis de vida barrejats amb comentaris d'incredulitat. Un agost amb regust a divendres sant.
La teva mort m'ha fet plorar la teva pèrdua. No t'enganyo. Encara tinc aquella part d'egoïsme irracional. Però cada dia lluito una mica més per transformar la tristesa de la intimitat en la rialla còmica, el discurs transgressor i l'espiritualitat mundana que tan apreciava de tu. Projectar-te en l'eternitat. Fer el salt a dissabte. Però em costa. I molt. A mig camí d'Emaús, suposo.
Ens queda tan per riure plegats encara... Espera'ns amb els braços ben oberts que tots dos ens morim de ganes de tornar a seure a taula amb tu. Mentrestant, continua fent festa grossa per allà on passis... i de tant en tan, enrecorda't de brindar junts! Salut, Gran Maine!
Durant aquests dos últims mesos, hem fet tot el què era a les nostre mans per aconseguir plantar la primera pedra i sembla que només resta esperar un certificat. Trucades i més trucades per saber les evolucions. Il·lusions truncades i il·lusions recuperades. Sembla ser que aviat, podrem començar a parlar de realitat. Il·lusió! Primer línees tirades sobre paper i primeres projeccions reals... No ens avancem, però. De peus a terra. Pas a pas. El paper... primer, el paper...
Enmig de l'espera del somni, però, un malson.
Serà difícil oblidar el moment de la trucada. Serà difícil oblidar el dia. Serà impossible oblidar-te com a persona. A hores d'ara encara se'm posa la pell de gallina i se'm trenca la veu quan parlo de tu en algun moment. M'emociona pensar en els moments compartits. M'emociona recordar l'acompanyament dels dimecres a la tarda quan venia al casal (que en fa de temps d'això!). M'emociona recuperar les xerrades profundes sobre el futur de la pastoral a les escoles (a Avellanes passejant, a Sevilla creuant el pont, a...). M'emociona recordar la "Cacique's room" del camp de treball i les animacions dels vespres de Campaments (quin feeling més especial!). M'emociona la teva força per construir un món on les relacions personals esdevinguessin un punt de trobada amb Déu. M'has tocat. Ens has tocat el cor. Per això ens emociona recordar la teva homilia en el nostre casament (un dels millors moments de la nostra vida!). Persones com tu són les que ens han demostrat amb l'exemple i sense cap mena de por que veritablement formem part d'una mateixa família. T'hem plorat com un germà. Ni institucions, ni estructures. Persones coherents amb noms i cognoms. Vida plena en forma humana. Essència en estat pur. El Déu encarnat de totes totes.
El facebook s'ha omplert de frases i fotos teves. Alguns escrivim en els nostres blogs sobre tu. Símptomes evidents que la trucada era real. "La has hecho buena". Que la cel·lebració a Avellanes, a meitat d'agost, no era una pasqua jove. O potser sí. Elogis de vida barrejats amb comentaris d'incredulitat. Un agost amb regust a divendres sant.
La teva mort m'ha fet plorar la teva pèrdua. No t'enganyo. Encara tinc aquella part d'egoïsme irracional. Però cada dia lluito una mica més per transformar la tristesa de la intimitat en la rialla còmica, el discurs transgressor i l'espiritualitat mundana que tan apreciava de tu. Projectar-te en l'eternitat. Fer el salt a dissabte. Però em costa. I molt. A mig camí d'Emaús, suposo.
Ens queda tan per riure plegats encara... Espera'ns amb els braços ben oberts que tots dos ens morim de ganes de tornar a seure a taula amb tu. Mentrestant, continua fent festa grossa per allà on passis... i de tant en tan, enrecorda't de brindar junts! Salut, Gran Maine!
Gran, molt gran. I el que em sap més greu, se n'ha anat sense que ens hagués donat temps a solventar les nostres coses. Una llàstima. Ja no hi sóc a temps.
ResponEliminaDe ben segur que ell les ha donat per solventades... Una abraçada sincera!
ResponElimina